LES
ROQUETES D'EN TARAN
Autor:
Juan Carlos Borrego Pérez
Grup d'Investigadors de Les Roquetes del Garraf
LES
ROQUETES D'EN TARAN
Facsimil numero 5 del GRUP : Separata
del Programa de Festa Major de Sant Joan 1999
Edita:
Coordinadora d'Entitats de Les Roquetes
Text:
Juan Carlos Borrego Pérez
(Grup
d'Investigadors de Les Roquetes del Garraf)
Fotografies:
Arxius particulars
©
Copyright 1999. Reproducció autoritzada citant la procedència.
LES
ROQUETES D’EN TARAN
INDEX.
INTRODUCCIÓ
LES ROQUETES D'EN TARAN
ELS CAMINS RURALS QUE CREUAVEN LES TERRES DE LES ROQUETES
Cami Ral de la Geltrú a Sitges, que passa per Vilanoveta, o Cami Vell
Dos traçats per a un mateix cami
Cami de Vilanoveta
Cami de les Escombraries
Cami de les Orenetes
Cami dels Colls
Cami cap a Mas d'en Serra, pel Pou de la Vinya
Cami de la riera Miquel Servet o de la Cervereta
Cami de la Masia del Carro
EL NOM DE LES ROQUETES
Agraiments
Fonts
A
diferència de les poblacions consolidades des de segles, Les Roquetes del
Garraf, amb només una cinquantena d’anys d’història encara sense
completar, no ha tingut cap estructura rural sinó que s’ha edificat en plena
època de desenvolupament industrial. Però
el nostre poble no ha sortit d’un terreny erm com si fos un volcà en erupció.
Ans el contrari, a l’espai físic que ocupem, no fa gaire hi havia una
sèrie d’elements agrícoles que durant segles havien sobreviscut sense una
alteració apreciable: feixes, marges, cabanes de pastor, conreus, masies,
camins...
Aquest
estudi vol aprofundir en una època que mai tornarà: el ruralisme de les terres
roquetenques; però agafant com a fil conductor l’única particularitat que
aquestes contrades tenien abans de l’arribada de l’emigració, una
particularitat que es defineix com a lloc de pas entre Vilanova i Sitges, entre
la Geltrú i la Vilanoveta. O sigui
que les Roquetes abans de ser un poble era un dels passos per viatjar cap a
Sitges i Barcelona o cap a Vilanova i Tarragona.
Les
Roquetes, per tant, està assentada sobre un pedaç d’història de la comarca
que ens endinsa a l’època cossetana, cartaginesa, romana..., ens fa
retrocedir fins a l’Edat Mitjana i ens trasllada també, al Romanticisme, quan
els carros pujaven per Mas d’en Serra buscant Mas Pasculí, les bèsties
llauraven les parellades prop de la Vilanoveta, els ramats pasturaven al costat
de la riera de la Fita, el raïm es collia a tocar dels Cinc Pins o les totxanes
es coïen als antics forns d’obra.
Aquells
camins van començar a desaparèixer a partir del 1954, alguns d’ells tant
importants i llegendaris com el Camí Vell Ral de la Geltrú a Sitges o el Camí
Ral de Sitges, dels quals encara queden restes.
D’altres s’han transformat en carrers.
Aquest
treball, a diferència dels altres estudis que bàsicament hem realitzat les
persones vinculades al GRUP d’Investigadors de les Roquetes del Garraf, és
una excusa per indagar en el passat del nostre sòl, que no pas de la nostra
gent, i és una prova més de que la història del nostre poble també té una
prehistòria viva, una prèvia en forma de pròleg a la fundació de Les
Roquetes. Molt se’n parla de l’èpica
formació del poble, i quan dic èpica vull traslladar aquest adjectiu al seu
origen, una odissea llegendària de la qual es parla i s’escriu durant anys
amb èmfasi, amb el cap ben alt i els pulmons plens d’aire.
Els roquetencs pioners se senten orgullosos d’haver creat un poble on
no ni havia res, d’haver patit per forjar-se un futur.
Ara estic en condicions de demostrar que, d’això que no hi havia res,
res. La nostra prehistòria és rica en fets, dels quals he pogut
recopilar uns quants, segurament una mínima part de tot el que han vist les
nostres roques.
Per
ajudar-me a traspassar la barrera del temps m’he recolzat en la literatura,
recuperant de la realitat un personatge ben curiós, el vell captaire Taran,
habitant d’una barraca de pedra vora el Torrent de la Vilanoveta.
Al text de ficció hi surten dades que potser no s’ajusten als
esdeveniments del 21 de gener de 1939. Hi
són així per voluntat meva.
En
Taran es va llevar d’hora. El sol
encara navegava sota les profunditats del mar i el cel era d’un blavós fosc
desmotivat, el matís de la nit descolorint-se.
Tenia fred, en Taran, si sortia tan aviat de la seva barraca de pedra
coberta amb només la l’alè de la nit de gener, però encara tenia més gana.
Decidit, va embolicar-se els peus amb draps i s’endreçà el vell
jersei, fet amb restes de sacs de palla. Donant-li
l’esquena al Montgròs i a la carretera de Sitges, s’encaminà cap a la
pallissa del Pou de la Vinya en mig del bosquet de pinets que separava dues
feixes de cereals. La terra
ratllada era negra, d’un negre pàl·lid que es tornava obscuritat en les
profundes petllades de l’arada.
A
l’alçada d’una era va beure una xarrupada d’aigua gelada, amb sabor a calç
i a soldó, aspra aigua de roquetes disseminades, de roquetes que brollaven com
deus arreu del paisatge. Aquell gel
en descens pel seu esòfag va ser una fuetada a l’estómac.
Tanmateix aquella glopada el va reviscolà, li donà una empenta i reforçà
els muscles dels peus, les seves articulacions massa usades.
“Aviat trobaré menjar”, pensà mentre s’aixecava.
Al
final del Camí de la Vilanoveta les figures ombrívoles de les cases del nucli
s’enfonsaven sota la prominència de la torre de defensa i les palmeres d’un
indiano vell, palmeres que s’espigaven arran les quadres de llevant, una
erecció llarga esclatant dalt de tot, a la ramada.
Quan
sentí els primers lladrucs de gossos va accelerar el pas: la boca se li havia
ensalivat amb la presència dels horts i de les llars de foc, de fumeres ja
minvant. Tot i que el rellent havia
perforat el seu jersei i ara s’escampava per trossos de la seva pell de vell
captaire, el fred s’havia perdut entre els dolors de la gana.
Pensava, en Taran, que aquells temps eren els pitjors de la seva vida. Ja no era aquell jove fort que descarregava els vaixells del
port de Vilanova, ni el borratxo orgullós de mitjana edat amic de les baralles,
les putes i les cartes. S’havia
envellit i la vida li passava factura. “Si
no fos per la guerra...”, rumiava amb el seu cervell desgastat.
Feia
anys no hagués tingut problemes per obtenir un pessic de pa dur a Can Cantó, o
el permís per recollir les hortalisses fetes malbé que les gallines de Can
Jordi no tenien temps de menjar; però la guerra havia fet reservats als pagesos
de la Vilanoveta. Darrerament sempre trobava ulls que descendien fins les
sabates, cares de cartró, espatlles que s’alçaven i s’abaixaven en
silenci, tot dient, en el seu llenguatge de signes, “que avui tampoc no podia
ser, Taran”.
Aquell
fred matí d’hivern del 39 no va ser diferent, per tant va girà cua i va fer
un pensament:
-
Potser a les barraques dels mariners.
I
s’enfilà tranquil·lament Camí Ral amunt, en direcció a Mas Pasculí.
Un cop passat el bosc, per tot arreu hi havien barraques de pastor que
els mariners de Vilanova, que vivien a tocar de la fàbrica del Pirelli, havien
ocupat fugint dels bombardeigs de la Pava, l’aviació nacionalista que
efectuava raids des de les seves bases de Mallorca.
Llavors el sol va despuntar per Miralpeix, llepant tebi les primeres
engrunes clares del paisatge.
-
Bon dia, mariners - va saludar en Taran amb la seva cortesia d’anys parant la
mà.
Una
dona que traginava aigua del canal del Foix amb unes galledes de fusta contestà
secament.
-
Salut, company Taran. Avui no tenim res per a tu.
Els homes no s’han pogut embarcar.
Els maleïts feixistes ens ho prenent tot, el treball també.
-
Vaja.
I
en Taran va arrugar la boca abans d’ensenyar-li l’esquena i buscar, amb els
seus ulls buits, la pujada de Mas Pasculí.
-¡Espera!
No marxis, així, home - sentí al seu darrera. I en Taran va detenir el seu pas de derrota.-
Vine, seu una estona. La
canalla va caçar ahir al vespre uns pardalets a Bons Aires per esmorzar.
Si vols seure a taula, company.
“¡Ah,
Bons Aires!”, pensà el captaire. “Cagundena,
ja sé qui em pren els ocells d’aquell parany tan productiu dels Colls, prop
de la barraca que un indiano construí per esbarjo.
És un bon lloc, Bons Aires, per ficar la xarxa.
Els ocells, pel cansament del seu pelegrinatge a través de la costa, es
llencen com bojos quan veuen els tolls d’aigua un cop passen la Casa del
Mar.”
Segons
després el grupet de dones i nens acompanyats del captaire ja s’havia cruspit
el petit desdejuni: un pardal per cap que li va despertar encara més la gana.
Durant l’àpat ell havia optat per romandre mut, però les dones del
mariners no pararen de xerrar sobre les incursions de l’aviació nacional.
-
Sí, Teresa. Dijous van arribar des
de Torredembarra una colla de mariners que asseguraven la presa del poble per
l’Exèrcit d’Àfrica. Horrible,
una setmana de setge per caure definitivament a mans d’unes bestioles
immundes, fora de tota civilització.
-
Com caurà Vilanova, Barcelona i tot Catalunya.
-
Segur.
Es
feu un parèntesi on tothom devia estar rumiant en el futur immediat, en la
possibilitat de la mort d’alguns dels éssers més estimats, la repressió o
l’exili.
- Doncs un patró vell - digué la primera dona- que fugí un dia després de l’arribada de l’enemic, quan començaren els afusellaments, va confirmar el tarannà d’aquestes tropes. Es veu que les dones, els avis i els menuts de la Torre s’havia reservat al refugi - aquests últims a la part més profunda -, sota la carretera, i en retirar-se els nostres es va sentir des de la porta “salid con las manos en alto”, i tot plegat els de dins van començar a obeir. Després un oficial va preguntar “¿quién vive?”, i els refugiats van contestar, “nosotros, mujeres, niños y ancianos”. L’oficial, pistola en mà, va tornar a indagar “¿y quién más?” El vell patró va contestar ben fort “al final del refugio, la canalla, mi capitan.” Llavors els regulars van prendre posicions ben armats, fins i tot quan ja no quedava ningú al refugi. Al menys mitja hora va durar aquella operació d’espera. Els refugiats ho observaven tot amb estranyesa, em comentava el patró. Tot d’una l’oficial el va cridar, “oye, no decias que se habian escondido al final los canallas, los rojos?”
-
Ostipa, quin acudit!
-
Aquell moment fou de gran tensió, Teresa, de por, de nervis, però quin fart de
riure es va fer l’home mentre ens ho contava, un cop passat el tràngol.
En
Taran va creure convenient marxar.
-
Bé, jo...
-
Demà no vinguis, Taran. No és per
res personal, però...
-
S’entén, s’entén... potser pujaré a Mas Pasculí.
-
Jo de tu no faria aquest viatge en va. L’altre
dia van patir un pillatge i s’han quedat sense res.
Gent de Barcelona, ja se sap.
-
Gràcies, doncs.
Al
mas de Mas d’en Serra tampoc tingué sort. Trobà la masovera a la casalot del
Can Pascol, amb les bèsties, i se li tancà en banda en aquell amagatall de
parets sense teulada.
-
Són ordres que tenim. Els temps s’han posat difícils i gairebé no tenim ni per
nosaltres. I no rebusquis entre el
sotabosc dels nostres pins bens, no crec que trobis cap pinyol.
En
Taran va encaminar-se, trist i famèlic, cap a la riereta que baixava ran la
Vinya del Tabaco, un pagès de Puigmoltó.
El sol apagadot il·luminava els camps de vinyes nues entre aquell rierol
ressec i el Camí de Sitges, a la Plana de les Roquetes.
En canvi les feixes de garrofers de la muntanya estaven a mig a les
fosques, amb els raigs de sol encara de perfil.
En Taran observà el contorn del mur de Solicrup, d’on només la torre
de defensa i els xiprers fúnebres despuntaven dalt del turó, un retall
d’horitzó feréstec per sota d’un cel cada cop més blau.
Rera, la lluita desesperada de la mar per penetrar dins els arenys
pedregosos de les cales dels Colls.
-
Si almenys fos el temps de la servera - digué en veu alta, dirigint l’esguard
cap al tossal de la Cervereta i pensant que en tot cas hauria de ser ràpid, car
la canalla de la Coral de la Geltrú sempre se la menjava durant les excursions.
O
de les figues, perquè la fruita de la figuereta de la Vinya del Tabaco és tan
sucosa... En fi, no somiaré més i
baixaré a la Casimira. Allà, com a últim recurs, arreplegaré unes quantes olives
de la Riera de la Fita.
I
així fou que en Taran, minuts més tard, s’enfilà a la més grossa de totes,
la que obria el Camí de les Escombraries, per tastar el sabor arbequí del seu
fruit. La fita del terme
l’espiava, impassible, mentre un terral gelat amagava el soroll d’un motor tètric,
un soroll que aviat es feu tro, llampec i mort.
-¡Cony,
la Pava de Mallorca!
Les
bombes caigueren com monedes brillants. Se
sentiren espetecs per tota Vilanova, i de seguida unes fumeres, fum que mai
fumaran ni García Lorca ni Andreu Nin, s’aixecaren enterbolint el cel.
Llavors
en Taran inicià una veloç retirada cap a la seva barraca, creuant el forn
d’obra que els amos volien convertir en bòbila un cop la guerra s’acabés,
una indústria que ara presentava un aspecte moribund, amb un munt de totxanes
abandonades i la maquinària rovellada. Dubtà
entre seguir el Camí de la Vilanoveta a través de la finca del Dibuix o
apropar-se a la Masia Nova pel Camí de la Masia del Carro, fent un tomb per si
de cas la Pava atacava els ponts de la carretera de Sitges.
Fou en aquest moment d’indecisió quan veié soldats creuant la riera
de la Fita: les tropes republicanes en retirada prenien posicions rera un marge,
amb desànim, amb resignació. La
vista de l’armament, les motxilles, les cantimplores... el detingué novament. “I si els hi demano quelcom?
Les llaunes de campanya són boníssimes, diuen.”
Però
desestimà la proposta de seguida. Un
oficial desendreçat féu aixecar la columna i un murmuri es va fer audible sota
els cascos i les gorres: “els italians han trencat el front pels Colls”.
En Taran no es va contenir els pixats. Un riuet marronós regalimava pantalons avall infectant les seves cames i els seus peus. Com una fuetada, el captaire es va fer fonedís, creuant les vinyes del Dibuix a passos de drac, i va romandre la resta del dia en estat de vegetació, tot esperant, en l’obscuritat de la seva barraca de pedra, el final de la jornada i de la guerra de la mateixa manera que esperava la mort. Només en el moment en que el sol va morir sota l’espasa de les muntanyes blaves de ponent, va mussitar:
-
Ara, quan s’acabi la guerra, podré menjar tot el que vulgui.
De segur.
I va somiar un somni extravagant: la guerra s’acabava, sí, la bòbila s’aixecava al costat d’altres fàbriques plenes d’obrers, generosos amb ell. Eren tants els obrers que omplien, amb les seves cases de planta baixa, no només la plana de les Roquetes, sinó també els turons de la Cervereta i de Solicrup!
D’aquesta
manera no li mancaria mai l’imprescindible, va somiar en Taran, ni un àpat,
ni foc ni un sostre.
ELS CAMINS RURALS QUE CREUAVEN LES TERRES DE LES
ROQUETES.
Les xarxes viàries
existeixen des de temps immemorials. Ibers,
romans, púnics, cossetans, cristians, militars, pagesos... tothom ha necessitat
no només anar a les terres per treballar-hi, sinó que sovint calia viatjar
fora de la comarca per vendre els seus productes, bellugar exèrcits, comprar a
les ciutats i els mercats o assistir a fires o casaments.
Els habitants dels Garraf trepitjaven camins de ferradura o de carro quan
es dirigien a les vinyes o als masos, navegaven la costa cap a Barcelona o
Tarragona en llaguts, carregaven les bèsties i travessaven els pedregars del
Massís del Garraf per senders avui impracticables... tot això fins i tot després
de l’arribada del ferrocarril.
Un
poble amb més anys de vida té una estructura viària que surt de la població
en forma radial, connectant-lo amb altres localitats veïnes i amb masies.
Les Roquetes no. Els nostres
únic camins de comunicació han estat l’entrada, primer pel vell camí de la
Masia del Carro i després per l’actual entrada, i la connexió amb Vilanova
pel Camp de la Figuera.
Si
Les Roquetes haguessin nascut en altres condicions històriques és fàcil
pensar en una similitud alhora de configurar les sortides de la població i
intercomunicar-les amb la resta d’artèries caminals i els pobles limítrofs.
Però no, van néixer quan s’abandonaven els vells camins i les velles
estructures terrestres per crear noves xarxes, més ràpides i econòmiques,
d’acord amb els nous temps. Van néixer
i es van desenvolupar en plena ebullició turística i industrial i, quan les
Roquetes es van adonar, van veure que a la comarca es creaven vies de pas
(variant, autopista). El creixement
de la comarca també ha marcat la seva dosi d’influència: les distàncies són
tan curtes que aviat les carreteres seran carrers, i les rutes transcorreran
lluny dels cascos urbans per fer, amb lògica, més còmodes els viatges.
En
la prehistòria de les Roquetes existien dos tipus de camins: els que enllaçaven
poblacions i els que enllaçaven les masies i les terres de conreu.
En primer lloc comentaré els primers: el Camí Vell Ral de la Geltrú a
Sitges i el Camí Ral de Sitges, per Mas d’en Serra.. Després en parlaré
dels altres. Tots els desglossaré i els ompliré d’anècdotes i fets, a banda
de les descripcions, ubicacions i transformacions, totes les que he pogut reunir
i encabir en aquest modest espai del programa de Festa Major de Sant Joan 1999.
Camí Ral de la Geltrú a Sitges, que passa per la
Vilanoveta, o Camí Vell.
Se
suposa que l’antiguitat d’aquest vial entre Vilanova i Sitges - el traçat més
curt entre els pobles del Penedès Marítim i la capital, Barcelona -, és
anterior a la dominació cartaginesa, quan les tribus cossetanes viatjaven a
través d’ell per anar al delta del Llobregat, però com no era un viatge fàcil
no devia ser molt corrent. Amb la
romanització obtingué major importància, car el comerç s’incrementà.
Els pobladors d’aquestes contrades tenien tres opcions per anar a
Barcino – el mar, val a dir que en aquella època es mirava més cap al sud,
ja que la capital provincial era Tarragona; l’amplia Via Augusta, l’actual
carretera de Tarragona a Barcelona que passa pel Vendrell, Vilafranca i Sant
Boi; i el camí de les Costes, que com hem dit, era el més ràpid.
La utilització d’un o altre depenia de la càrrega.
Si aquesta era gran, era preferible el mar malgrat els pirates que
s’amagaven a les cales retallades del litoral, com la Cala Morisca.
Si era mitjana, un carro, per exemple, l’opció més adequada era
Vilafranca malgrat la seva distància. Però
si eren persones acompanyades de rucs o mules amb mercaderies lleugeres, o
sigui, el transport al bast, els viatjants optaven pel litoral, malgrat els
bandolers.
Aquesta
percepció no va canviar fins l’assoliment de dues noves vies: la construcció
de la C-246 o carretera de Sitges per la Mata, el 1879, i la seva perllongament
cap a Barcelona, les Costes del Garraf; i l’arribada del ferrocarril, el 1881
- és previsible que molts ciutadans del Penedès Marítim fessin ús a partir
del 1865 de la via fèrria a Vilafranca. La
projecció econòmica de la nostra comarca, dins del context nacional i
internacional, exigia una agilitat dels viatges que els feréstecs traçats del
Camí Ral no tenien. Llavors aquest camí fou substituït, relegat a transports
locals.
De
l’edat mitjana hi ha moltes dades sobre la seva configuració i la seva
utilització. A part de la vessant comercial, els viatges familiars o el correu,
aquest camí era important per fer la guerra o per defensar-se. Els exercits de
la capital el recorrien per anar cap al sud quan existia una revolta o una
invasió, alhora que es feia servir per transmetre comunicats de guerra o
visions de naus enemigues a les costes. Els
pirates algerians i turcs van ser una plaga durant tot el segle XVI i XVII.
Capturaven naus i feien esclaus els ocupants, i quan podien,
desembarcaven i atacaven els vianants o les masies, moltes de les quals
edificaren petites torres de defensa contra el moro, com la Torre de Solicrup o
la de la Vilanoveta. Testimonis
d’aquests fets són també les torres de guaita que al llarg de tot el
territori que creua el camí fins el Baix Llobregat encara avui dia es poden
trobar. La seva funció
d’observar l’arribada de l’armada enemiga - la més propera està a
Miralpeix - era clau per preveure els actes de pirateria.
Es
conserven dades de l’ús militar del camí: per exemple, durant la Guerra dels
Segadors, dues columnes castellanes van sortir de Valls el 1649 per conquerir la
nostra comarca, conseqüència d’això fou l’ocupació de Sitges, el seu
saqueig i la seva destrucció parcial. Altra
dada ens trasllada a la Guerra del Francès.
L’ocupació de les nostres comarques fou a finals de 1808 i començaments
del 1809, baixant les columnes franceses des de Vilafranca cap a Vilanova, per
passar a Sitges i Castelldefels. Els
trànsit militar durant els sis anys de guerra sembla ser fou continuat, per això
les guerrilles el van convertir en un objectiu prioritari, unes guerrilles que
sempre trobaren la col·laboració dels habitants dels nostres pobles. Les represàlies franceses eren habituals, hi ha una
documentada el 1811, quan tropes sortiren de la caserna de Vilanova per castigar
Sitges. Necessàriament van passar
pel que segle i mig més tard seria el nostre poble. A les dues campanyes els camins quedaren molt malmesos pel
conflicte, sobre tot quan es retiraren les tropes napoleòniques, que van
inutilitzar-ne bona part per ajornar l’avanç de l’exèrcit alliberador i no
ser atrapats.
Uns dels problemes d’aquest camí ha estat sempre el seu manteniment per culpa de l’orografia, i ja des de l’Edat Mitjana existeixen dades sobre impostos recaptats - per la restauració- a les viles afectades, Castelldefels, Sitges, Vilanova, Cubelles principalment, o dels preus que els transeünts i les cavalleries havien de pagar per transitar-lo - un diner al segle XV per cada individu -, quelcom que no té res a veure amb els passaports que posteriorment es concedien, uns passaports que tenien una funció de control de la població que emigrava o es bellugava, sobre tot en temps de guerra. Es conserven molts editats a Ribes, Sitges i Vilanova de l’època de les carlinades.
Dos traçats per a un mateix camí.
He
volgut incloure dins d’aquest primer apartat descriptiu el que de fet són dos
camins que surten d’una mateixa ciutat, Vilanova i la Geltrú, i que
s’ajunten a Mas Pasculí, al llindar del terme municipal de Sitges.
Aquest agermanament dels dos traçats és degut a la coincidència de
l’itinerari dins d’una globalitat no només comarcal, sinó nacional. Els viatgers utilitzaven indistintament l’un o l’altre.
Jo sempre havia identificat com a Camí Ral el ramal de la Vilanoveta, el
més antic, i com a Camí de Sitges l’alternatiu, el nou de Mas d’en Serra.
Recentment he trobat noves dades: tot indica que el Ral era el més nou i
l’antic prendria el nom de Camí Vell.
Feta
aquesta introducció, cal dibuixar amb lletres tots dos trams.
El més antic sortia de la Geltrú emmurallada pel Portal de Sitges cap a
les actuals pistes d’atletisme, creuava la Ronda Ibèrica, passava pel darrera
del Tanatori i de la Masia Nova per buscar la Vilanoveta.
Un cop allà, començava una pujada a través d’un bosc rera la pista
de Mas Pasculí, el llindar del terme de Sitges, i llavors baixava pel fondo del
Barcoc i la davallada de Sant Agustí cap a Can Girona i Sitges.
La
segona possibilitat és més nova. Sortia
igualment de la Geltrú, més tard de Vilanova, pels carrers Barcelona o Bonaire
aproximadament, i agafava el Camí de Sitges, que travessava primer la Riera de
Piera i segon la de la Fita, entrant a les Roquetes més o menys pel terrenys
que ara ocupa l’IES Alexandre Galí - on abans hi havia la sínia de les
Golondrines o Orenetes, una finca que data de després de la guerra civil-.
Deixava la bòbila de la Fita a l’esquerra - en l’actualitat el
Centre Cívic l’Espai- i pujava pel carrer Velázquez fins l’alçada del
carrer Barcelona, on baixava fins agafar un tros de camí encara visible - paral·lel
al carrer de Pedraforca- que portava a Mas Pasculí creuant la urbanització de
Mas d’en Serra. Com es pot
observar a una de les fotografies aèries, la construcció de marges alts el
diferencien clarament dins d’un paisatge dominat pel conreu de cereals a les
planes, de garrofers a les pujades i d’oliveres a les rieres i torrents.
La
construcció de la carretera C-246 va fer minvar el trànsit per tots dos, i
l’emplaçament de les Roquetes els ha fet, gairebé, esborrar físicament.
Es pot afirmar que aquesta nova via va dictar la sentència de mort dels
vells camins com ara l’Autopista A-16 està enterrant la C-246,
reconvertint-la en avinguda comercial. Al
nostre poble també els canvis són visibles.
La Masia Nova, el primer barri de les Roquetes, ha estat enderrocat i al
seu lloc la feina de les màquines permetran que una rotonda d’entrada a la
població ens distribuixi millor la circulació.
La
història dels dos camins rals de la Geltrú a Sitges com a eixos viaris entre
Vilanova i la Blanca Subur m’ha fet detenir per explicar anècdotes trobades a
altres llibres i documents ja publicats, però la resta de camins, molt menys
importants i per tant, menys utilitzats
i documentats, està treta dels records de roquetencs que, o bé ja hi eren a la
comarca i coneixien la zona, o van ser pioners de les Roquetes.
També he recollit veus de gent de la Vilanoveta o Mas d’en Serra,
pagesos en general que observaren la construcció d’un poble.
Per tant, aquesta part del meu treball és bàsicament oral.
El
Camí de la Vilanoveta era un braç del camí Ral de Sitges.
Sortia aproximadament de la cruïlla del carrer Múrcia amb Velázquez
(zona dels xalets blaus, ara repintats en blanc) i baixava per unes feixes de
garrofers buscant els Cinc Pins, on agafava una recta encara sense construir
fins la Vilanoveta. L’abandonament
a mitjans dels vuitanta ha fet que la vegetació engolís els marges des dels
Cinc Pins fins el bosquet que obre el camí del Pou de la Vinya fins Mas d’en
Serra. Aquests terrenys rústics són l’únic creixement urbanístic
que li resta a les Roquetes del Garraf per arribar a la vella carretera C-246.
No passaran gaires anys sense que les màquines dibuixin carrers i
places. Potser és ara el moment de
delimitar quin espai volen conservar per a la memòria col·lectiva, i si aquest
camí restaurat, parcialment o en la seva totalitat, pot ser, juntament amb el mítics
Cinc Pins, un bon eix d’un futur parc urbà.
Aquest camí era el més utilitzar pels pagesos de la Vilanoveta per treballar les terres d’aquesta zona del municipi. Era ample, amb capacitat pel trànsit de carros i carruatges. Un dels canvis provocats per l’aproximació de la zona urbana va ser la substitució de les tradicionals vinyes, el vuitanta per cent del terreny, per cereals. Segons em va comentar una ex-masovera de Mas d’en Serra el 1995, a la plantada d’arbres en contra de l’edificació dels Colls - malauradament no recordo el seu nom -, “un dels motius fou perquè la canalla de la Cervereta realitzava excursions a les vinyes al mes de setembre i es menjava el raïm tot just abans de la recol·lecció”. Jo recordo haver participat en algunes d’aquestes excursions a finals dels setanta, no només a la Vilanoveta, sinó a la zona del mercat, quan el carrer Roger de Flor eren les pistes d’entrenament d’una autoscola. En aquells anys d’infantesa, recordo que una de les diversions dels infants era jugar dins del nostre entorn. Pujaven a tot arbre que trobaven, utilitzant com a projectils els seus fruits (pinyes dels Colls, olives de les rieres, garrofes de l’església, raïm de la Vinya del Petaca, prunes de les Golondrines, grans del Camp de la Figuera (les figues ens les menjàvem, és clar, etc,)-, o fent cabanes-nius a les seves branques.
Aquest
camí és el mateix que el Ral de la Geltrú a Sitges per Mas d’en Serra.
Aquest topònim és vilanoví. Li
donat per l’aprofitament de les escombraries per part de les masies de la
zona, inclosa la de les Orenetes. És
un nom més recent, de finals de segle XIX.
El tram més conegut amb aquest topònim és el que existia entre la
riera dita de Piera i el mas de les Orenetes.
Resseguia el carrer de les Roquetes i s’endinsava fins l’actual
carrer Ortega i Gasset, a mig dels pisos de la UA-1, on hi havia una forta
pujada. El camí tenia uns murs de
pedra alt i solemnes, molt similars als que encara es conserven a Solicrup.
Abans
de la construcció de la primera entrada de les Roquetes, amb només un stop a
la sortida, aquest camí va exercir, conjuntament amb el camí de la Masia del
Carro, d’entrada a la població. La
coincidència que totes les entrades siguin guals o passin per guals del torrent
de la Fita, assegurava la incomunicació de la gent quan hi havia torrentades o
pluges fortes, quelcom que es va solucionar amb la reordenació de l’entrada
principal i la canalització de la riera als anys vuitanta.
El recent arranjament del tram final de la nostra orografia fluvial ha
permès que el pas d’aquest vell gual es salvi mitjançant un pont de fusta.
La mateixa sort ha tingut el gual del camí de la Masia del Carro.
Era
la nomenclatura del camí que sortia de la riera de la Fita cap a Miralpeix, i
per tant, també a Sitges i els Colls. Era
el camí habitual per anar de Solicrup a la zona costanera més propera de
Sitges, resseguint l’actual carrer Agricultura des de la riera fins al final
del terme municipal, a la serra dita dels Paranius i Paranys, antigament
coneguda com la serra dels Ocells o de l’Ocell.
Era un camí carener, una magnífica talaia des d’on es divisava tots
els conreus de les Roquetes i, fins i tot, la mítica cervereta que donà nom a
aquest barri. Actualment està
asfaltat fins la cruïlla entre els carrers Agricultura i Puig de la Mola. Als patis d’alguns xalets de la urbanització Mas d’en
Serra encara es conserven els marges del camí com a tancat interior.
S’agafava
al carrer Agricultura i baixava per un senderet pronunciat, embotit entre dues
carenes arbrades des d’on s’observa el mar i un paisatge ric en pins i
xiprers. El primer tram el van
tallar el 1995 amb un carrer asfaltat, pertanyent a la nova urbanització dels
Colls, font de conflicte entre els ecologistes comarcals i les institucions
municipals. Ara el Fondo de les
Mesquites, la petita façana de mar del municipi, és un bosc que antigament
eren xermades de vinyes, construccions avui dia engolides per un bosc de pins
joves. Abans d’arribar a la via
del ferrocarril hi ha una cruïlla: a la dreta mirant el mar el camí es
dirigeix cap a la Casa del Mar (un tram ja és un carrer de la futura
urbanització de luxe), i l’altre va cap a Sitges, contornejant la costa plena
de cales de còdols, coves marines i colls (erosions de la pedra dels
penya-segats en forma tubular per on, els dies de tempesta, puja l’aigua amb
força, creant uns bufs característics). A
aquella zona encara es conserven algunes barraques o mulasses, aquest últim nom
una denominació vilanovina. La més
important de totes és Buenos Aires o Bons Aires, construïda per un indiano.
Aquesta mulassa, ja dins de Sitges però fregant el nostre terme, està
situada a llevant dels Colls, encarada a ponent, o sigui mirant cap a Vilanova,
i conserva el nom escrit a la façana. Té
una cisterna. Vora del camí i dins
del nostre terme hi ha un xalet abandonat encarat a migdia, amb una cisterna i
uns pins al portal. El seu tancat
és una llarga xermada fronterera entre Les Roquetes i Sitges, justament on
s’acaba la llengua del carrer esquerra de la nova urbanització.
Camí
cap a Mas d’en Serra, pel Pou de la Vinya.
Camí
veïnal que sortia del camí de la Vilanoveta a l’alçada del Pou de la Vinya,
per la banda de tramuntana. Es
conserva en molt mal estat, amb les parets de pedra parcialment o total caigudes
i la vegetació engolint el pas, que tampoc no era ample.
Era la perllongació entre la diminuta drecera provenint del tram de camí
Ral que era riera de la Vilanoveta. Creuava
l’era del Pou de la Vinya, rera la Pallissa d’aquest nom, i pujava cap a Mas
d’en Serra travessant un pou encara visible - que forma part del rec del pantà
del Foix que rega els contorns de la Vilanoveta- i el camí Ral de Sitges.
Aquest topònim del Pou de la Vinya el pren perquè l’amo de la finca
era originari de la masia del mateix nom que hi ha a Olivella.
Aquesta construcció actualment es manté dempeus però sense teulada,
amb una frondosa figuera cap a llevant i uns garrofers a tramuntana.
La porta de la pallissa està encarada a ponent, i s’utilitzava per
emmagatzemar les eines i els productes resultant de batre el blat a l’era.
Els conreus més freqüents a la zona eren el blat, l’ordi, els
cigrons, la vinya, les oliveres i els garrofers.
Ara, només es sembra blat.
Camí de la riera Miquel Servet o de la Cervereta.
Aquest
camí era un torrent molt sec que naixia a ponent del mas de Mas d’en Serra,
travessava el turó de la Cervereta i baixava vora la Vinya del Petaca fins
abocar les aigües al torrent de la Fita. És
l’actual carrer Miquel Servet. Sense
nom oficial, la veu popular de la nostra població el batejà com camí de la
Cervereta, doncs era el pas obligat per anar des de Solicrup als carrers Numància,
Sagunt, Barcelona, Jaume I, etc. El
final del carrer, el lloc on moria la riera, era la finca de les Orenetes, que
començava a la cruïlla del carrer Ortega i Gasset, on es conserva un molí de
bèstia a un jardinet municipal. Més
endavant es va construir la fàbrica de contenidors Contemar, que fou motiu de
queixes contínues dels veïns colindants amb aquesta indústria pels sorolls i
les substàncies que abocava, tant a l’atmosfera com al torrent.
Aquest
camí de la Cervereta reconvertit en carrer era molt poc transitable quan plovia
torrencialment abans d’asfaltar els carrers, el que representava un
inconvenient per passar de la Bòbila a Solicrup.
Em recordo d’aquestes dificultats quan les escoles estaven instal·lades
a uns garatges del carrer García Lorca, el 1973.
Al
capdamunt del camí - torrent hi havia un corriol que portava a Mas d’en Serra
enllaçant amb el Camí Ral. Aquest
corriol és l’actual carrer Barcelona.
Segons
testimonis d’alguns pagesos hi havia ubicada a la Vinya del Petaca una fita.
L’historiador Vicenç Carbonell i Virella se’n recorda d’ella, i
creu que era una fita parroquial del terme de la Geltrú, on pertanyien aquelles
terres fins la construcció de la parròquia de Santa Eulàlia, el 1969.
Qui
més va aprofitar aquest vial va ser la finca de les Golondrines, a banda dels
habitant de la Cervereta. Aquesta
explotació rural era una finca molt productiva, amb horta de gran qualitat,
segons Pere Bayé. Els amos es van
vendre part dels seus terrenys a l’empresa Contemar (ubicada més o menys a la
cantonada entre els carrers Ortega i Gasset i Servet, al bloc de pisos on abans
hi tenia el local social l’Associació de Veïns), una empresa que als anys
setanta, per les pressions veïnals, va marxar al Polígon Vilanoveta, al costat
de la concessionària automobilística Ford.
Recordo els seus pruners i la xarxa de distribució de recs, plenes de
libèl·lules, a tocar del torrent.
Aquest
camí fou importantíssim durant els primers anys de les Roquetes, car n’era
la primera entrada a la població, com he dit abans.
Enllaçava la Bòbila la Fita amb la carretera C-246, pel que fou
segurament construït i després ampliat. La
sortida a aquest vial era davant per davant el mas de la Masia Nova, tot just
travessant la urbanització Regina Park, de recent edificació al costat de la
benzinera i l’Opel. Hi havien uns
marges alts de filferro a banda i banda del camí, i també rodejant tota la
finca, aïllant-la de la carretera, la riera i les Roquetes.
Encara s’observen les runes de la seva sortida.
Des
de la Masia Nova el camí pujava cap a la Masia del Carro, travessant l’actual
variant. Però això ja és de
Vilanova. Pel que fa al nostre
terme, aquest camí és el carrer Gaudí i la Plaça Hernán Cortés.
A aquesta zona era coneguda com la finca de la Casimira ja des de fa uns
segles, i curiosament fou motiu de conflicte el 1728 entre la Geltrú i Sant
Pere de Ribes, doncs no es posaven d’acord en la termenació municipal.
Després d’arribar a una entesa, part d’aquest finca fou de Vilanova
i la Geltrú fins els anys seixanta, quan tots dos ajuntaments van haver de
pactar una nova modificació, intercanviant els carrers Dr. Flemming, Manuel de
Falla i Einstein per uns terrenys al Montgròs.
També he de dir que una part del barri de Solicrup, la més propera al
mur, també era de Vilanova i va entrar dins de la permuta.
La
Bòbila la Fita fou construïda després de la guerra civil sobre un forn
d’obra que treballava el negoci de les totxanes des feia molts anys.
Aquesta empresa va funcionar durant vint anys, i les seves naus es van
reconvertir en habitatges fins l’aprovació de l’UA1.
A la fotografia aèria s’observa la xemeneia, construïda, segons
testimoni de Pere Bayé, per una empresa especialitzada de la Torre de
l’Espanyol (Ribera d’Ebre). El
que no es pot observar a la fotografia és l’erosió d’aquesta indústria.
La utilització de les terres com a material feu que el terreny que
actualment ocupa el Parc Pompeu Fabra estigui per sota del nivell dels carrers
adjacents. A la porta de les
oficines de la Bòbila hi havia plantades força moreres, i al carrer Murillo plàtans
i àlbers. Una de les excursions mes perilloses era endinsar-se als seus
soterranis foscos, abandonats. Recordo la seva planta rectangular, amb una paret
central que dividia dues naus plenes de vegetació i teranyines, i la boca negra
de les portes de treball. No tinc constància d’aquest fet, però sembla que
se’n servien d’un pou d’aigua situat carrer Murillo avall.
Val
a dir que el topònim de la Fita es el mes nou dels que he trobat. Aquest
torrent que dóna nom a un barri s’ha conegut com Torrent de la Terra Cavada,
documentat el 1588, nom vingut potser per la proliferació de forns d’obra i bòbiles,
ja que les Roquetes tenia una terra particularment bona per aquesta indústria,
on fins fa poc existien tres explotacions, la de la Fita - Centre Cívic -, la
del Ganso – Sumco - i la de Figueres - encara visible a la carretera C-246, al
davant dels nous magatzems de la zona industrial.
També rep el nom de Torrent de la Vilanoveta, Torrent de Solers i
Torrent de la Terrossa.
El
topònim que porta el nostre poble té avui dia un origen incert, tot i que més
o menys es pot intuir. L’historiador
ribetà Xavier Miret va trobar ara fa 13 anys uns documents notarials on
s’esmenten unes peces de terres anomenades Les Roquetes, entre Mas Marroquí
(l’actual Masia Nova) i el Mas de les Peres (possiblement al voltant del camí
del Carro, a la finca fins fa poc coneguda com els Pomers?).
Aquests camps documentats el 1726 només eren d’escassos jornals
(mesura de superfície de l’època). Cercant
encara més, Xavier Miret va trobar altres esments: un del 1624 i un altre del
1587, on fins i tot se’ns presentava un llistat de totes les terres del
municipi. “El nom de lloc devia
venir donat per unes roquetes que apareixien a la superfície de la terra i
corresponia a un reduït espai vora el Torrent de la Fita...”, escriu Miret a
la revista Montgròs, pàgina 5 del número 26, abril de 1986.
“El seu significat no és pas gens amagat, és el diminutiu plural de
roca (la roca - la roqueta - les roquetes).”
Conjuntament amb aquest article, Miret publica una fotografia del
document de 1587, un fragment del
Capbreu del terme de Ribes, rebut en poder del notari Pere Guach i conservat a
l’Arxiu Històric de Vilafranca del Penedès.
El document diu literalment: “una pessa de terra part vinya y part
conrehadissa de tinguda / de dos jornals poch més (o manco) situada en dit
terme / de Ribes al lloch dit les bassetes o les roquetes...”
Aquest document obre un interrogant: l’anterior nom de les Roquetes
seria les bassetes?
Fins
aquí podem testificar l’origen del topònim des del punt de vista
d’investigació documental. Però existeixen vàries veus que ens han arribat d’aquest
origen. Jo sempre havia anomenat
les Roquetes a l’actual barri de l’església, entre els carrers Numància,
Jaume I i Barcelona. A la revista
Montgròs surt publicada una interessant entrevista al primer policia local de
les Roquetes, l’Antonio Garcia, signada pel llavors col·laborador del Montgròs,
Antonio Arrebola Fernández. Garcia
afirma que el nom de les Roquetes té una “historia curiosa; dado que aquí
era imposible que entraran camiones o cualquier otro transporte para descargar
arena o materiales de construcción, todo se tenía que transportar pràcticamante
a mano o en carretilla y por entonces -me refiero al año 61- entre lo que hoy
son las calles Tarragona, Barcelona, Lleida y Velázquez era buena tierra, una
buena tierra para hacer mortero o hormigón, y la gente iba allí a extraerlo y
así se produjeron unos socavones que le empezaron a llamar familiarmente Les
Roquetes, derivado de las rocas, y de ahí el nombre se extendió y cogió
identidad y, así, la dueña Pilar Martorell, de Vilanova, en la venta de los
terrenos ya les llamó Les Roquetes y, después, el consistorio de Sant Pere de
Ribes lo aceptó como tal.”
Una
altra versió similar però amb diferències és la que em donà una veïna del
carrer García Lorca cantonada Numància, “el nom de les Roquetes ve donat per
què al principi caçàvem pardals i altres ocells a uns paranys que vam
construir passada la riera de la Cervereta, a tocar de la Vinya del Petaca”.
Aquesta riera acabava precisament al carrer Barcelona, lloc molt proper a
l’identificat per Antonio García.
Val
a dir que durant la construcció dels xalets blaus dels carrers Velázquez i
Avinguda Mas d’en Serra, que ara són blancs, l’empresa constructora va
batejar les Roquetes com Zona residencial Santa Eulàlia, topònim que també es
va fer servir durant la construcció del Blocs.
Aquesta denominació, propiciada per la consagració com a patrona de la
població, va ser efímera. Personalment
crec que la intenció de l’empresa era ocultar el nom Les Roquetes perquè
potser no el considerava comercial.
No
voldria acabar aquest episodi del nom de les Roquetes sense esmentar l’afegit
de del Garraf, una reivindicació originària de l’associació de veïns dels
anys setanta amb dues finalitats: l’aclariment de la ubicació, per no
confondre’s amb el barri de Roquetes de Barcelona ni per Roquetes, prop de
Tortosa (Baix Ebre), i la reivindicació segregacionista, de crear un municipi
propi. Aquest topònim encara
s’usa per aquestes dues finalitats, bàsicament per entitats.