EL MEDITERRANI I LES PLATGES DEL GARRAF
Autor:       Antonio Lozano Carrascosa

Grup d'Investigadors de Les Roquetes del Garraf

EL MEDITERRANI I LES PLATGES DEL GARRAF

Col·lecció de treballs de recerca FACSÍMILS DEL GRUP NÚM. 8. Separata del programa de Festa Major d’Hiver Santa Eulàlia 2005
© de l’estudi i les fotografies : Antonio Lozano Carrascosa
© d’aquesta edició: Grup d’Investigadors de Les Roquetes del Garraf
Idea i coordinació: Mary Muñoz de Morales i Laura Sánchez Millà
Assessores del treball de recerca: Montserrat Haro, Rosa Mestre i Alin Salom
Correció lingüística: Pau Fleta
Editen: Associació de Festes Populars i Ajuntament de Sant Pere de Ribes
Col·labora: IES Alexandre Galí
Imprimeix: Papyrus del Garraf
© Copyright 2005.   Reproducció autoritzada citant la procedència.

EL MEDITERRANI I LES PLATGES DEL GARRAF

ÍNDEX.
PRESENTACIÓ
INTRODUCCIÓ
UNA APROXIMACIÓ GEOGRÀFICA
UNA APROXIMACIÓ AL MAR
PRINCIPALS PROBLEMES QUE AFECTEN AL MEDITERRANI
ESTAT DEL MEDITERRANI I IMPACTES DELS PROBLEMES
SITUACIÓ DEL MEDITERRANI
PLATGES DEL GARRAF
CARACTERÍSTIQUES  FÍSIQUES I QUÍMIQUES DE LA COSTA AL GARRAF
FAUNA LITORAL
LA PESCA
LES CONDICIONS DEL MEDI
CONCLUSIÓ

PRESENTACIÓ

EL GRUP D’INVESTIGADORS DE LES ROQUETES DEL GARRAF presenta un nou facsímil del Grup, el número 8, en forma de separata, editat dins el programa de la nostra festa major d’hivern de Santa Eulàlia.

 El tema elegit és la situació ambiental en què es troben les platges del Garraf i és un resum del treball de recerca de 160 pàgines, fet, l’any passat, per Antonio Lozano Carrascosa, alumne de segon curs de Batxillerat de Ciències de la Naturalesa i de la Salut, de l’I.E.S. Alexandre Galí de Les Roquetes.

Coordinar aquest treball és, d’una banda un nou motiu de satisfacció, i d’altra, un nou repte pel fet que des de l’I.E.S. se’ns hagi demanat la nostra col·laboració perquè alguns treballs de recerca fets pels alumnes del centre, que són joves de la nostra població, puguin tenir una projecció i donar-los a conèixer fora del recinte educatiu.

Davant d’aquest nou repte, no ens hem pogut pas negar, de la mateixa manera que no ho van fer quan en Jonatan García ens ha presentat els seus projectes, doncs, estem convençuts que la feina que estan duent a terme, els professors i professores, del centre d’educació secundària del nostre poble, al llarg dels quasi bé dotze anys que porta actiu, ha de començar a veure el fruit. El fruit és el d’uns joves preparats per anar a la Universitat o bé per incorporar-se al món del treball; un joves, no només informats, sinó també formats com a persones. I una mostra és aquest treball que, a més de dades, compta amb una sensibilitat envers la degradació ambiental i ecològica d’un medi natural que tenim molt a prop nostre, com és el mar Mediterrani. 

Per això, agraïm l’interès mostrat, des de l’equip directiu del centre, perquè aquesta feina feta, reverteixi a dins del nostre poble i totes les persones que estimem Les Roquetes, hi podrem gaudir. Tanmateix, volem agrair una vegada més a l’Ajuntament de Sant Pere de Ribes i a l’Associació de Festes Populars, el seu interès en la publicació de les separates dins el programa de festes.    

EL GRUP     

INTRODUCCIÓ

Cada estiu, amb la calor, tornen les ganes d’anar a la platja i la fràgil franja de sorra entre el mar i la terra s’omple d’una gran quantitat de gent que vol prendre el sol i banyar-se. Jo, em considero un d’aquests que torna a casa després d’un dia de platja, tot vermell com una gamba i, que, mentre ha estat allà, no s’ha preocupat en absolut d’on ha estat i del possible impacte ambiental que ha pogut causar. Encara que sembli mentida, tots hem estat alguna vegada a la platja, però, poca gent es planteja les preguntes següents: on he estat? Què és una platja? De què està formada? Quins éssers vius l’habiten? Ha estat sempre així? Com és el mar que la banya? Quins problemes pateix?...

Un dia, em vaig adonar que coneixia físicament molt bé la platja del Far i també la de Ribes Roges, però, al mateix temps no tenia ni idea d’on em trobava. Només relacionava la platja amb la sorra que s’enganxa als peus i a les cames quan vas mullat i amb l’infinit mar Mediterrani. Pensatiu, vaig intentar raonar com havia pogut arribar tanta sorra allà i em va cridar la curiositat que la platja del Far, en la qual em trobava, havia esdevingut una mica més estreta que anys anteriors, però tot va quedar així, la mandra de l’estiu no em va permetre satisfer les meves ànsies de conèixer, que es van perdre una estona més tard entre la brisa marina i el so de les onades que m’arribava des de la meva tovallola.

Tot va continuar així, aquell lloc continuava essent per a mi tan desconegut com familiar. Fins que un dia i quan ja no me’n recordava de les meves curiositats sobre la platja, vaig veure proposat un estudi a nivell mediambiental sobre les platges del Garraf al full dels treballs de recerca. Vells records d’aquell estiu em van passar pel cap, agradables records que havia deixat arraconats en un lloc del cervell amb moltes preguntes llançades a l’aire que no sabia si mai serien respostes, i que, gràcies a l’elecció d’aquest treball, he tingut l’oportunitat de poder esbrinar tot allò que, un calorós dia d’estiu, em vaig començar a qüestionar i desitjar saber. 

I . UNA APROXIMACIÓ GEOGRÀFICA

EL GARRAF

La nostra comarca, el Garraf, es vol incloure dins la regió metropolitana de Barcelona, té una extensió de 184,08 Km2 i, segons les dades del padró d’habitants de 2003, compta amb 117.436 habitants. Comprén sis municipis: Vilanova i la Geltrú, Sant Pere de Ribes, Sitges, Cubelles, Canyelles i Olivella. La capital de la comarca és Vilanova i la Geltrú amb 57.300 h.

Accidentada pel massís del Garraf, que té nombroses falles interiors; la principal és la que fa límit amb l’Alt Penedès. Les depressions costaneres de Sitges i de Les Roquetes-Vilanova són formades per un fons micènic recobert d’al·luvions quaternaris que donen lloc a terrenys de gran aprofitament agrícola. Els únics cursos fluvials relativament importants són l’irregular riu Foix i la riera de Canyelles. La vegetació predominant és la de pinedes, alzinars, màquies, brolles i garrigues. A l’agricultura hi ha un predomini del secà amb vinyes, cereals, garrofers, ametllers i oliveres; al regadiu, destaquen patates i hortalisses. La poca ramaderia existent es concentra en el sector boví i en l’aviram de granja. Un altre sector primari important és la pesca, sobretot, a Vilanova i a Sitges. Les explotacions dels calcàries del massís per a l’obtenció de ciment, grava i calç han esdevingut molt importants. El sector industrial es concentra a Vilanova i la Geltrú amb indústries metal·lúrgiques, química, d’aiguardents i de la construcció, principalment; Sitges amb calçat i pell, aiguardents, construcció i ciments a la zona de Vallcarca; a Cubelles hi ha una central tèrmica força important; Canyelles amb la indústria química de la pirotècnia i, finalment a Olivella, els material de construcció amb les diverses pedreres incloses dins el seu terme municipal. Tanmateix, hi ha un gran desenvolupament del turisme a Sitges, Vilanova i Cubelles. La línia de ferrocarril Barcelona - Tarragona travessa la comarca seguint la línia de la costa. És travessada per l’autopista C-32, la carretera comarcal C-31 i C-15. A Vilanova hi ha port comercial i esportiu, i a Sitges, esportiu. La comarca del Garraf té una densitat de 390,13 h/km2, però el 95,45% de la població es concentra a Vilanova, Sant Pere de Ribes i Sitges.

Històricament, s’han trobat restes de ceràmica impresa neolítica a la cova de Sant Llorenç de Sitges i vestigis de viles ibèriques i romanes a Sitges, Vilanova i la Geltrú i Sant Pere de Ribes. Territorialment, va pertànyer a la vegueria de Vilafranca del Penedès. Abans de la Guerra de Successió, Vilanova i Cubelles passaren a la vegueria de Tarragona i es mantingué aquesta divisió amb els corregiments. L’any 1833, fou inclosa a la província de Barcelona. El desenvolupament industrial es va iniciar a Vilanova, al segle XVIII. La fil·loxera va provocar una gran crisi a la darreria del segle XIX. El 1925, es produí el complot de Garraf, un atemptat contra el rei Alfons XIII. Els termes de Castellet i la Gornal i d’Olesa de Bonesvalls passaren a l’Alt Penedès.

CLIMA

La comarca del Garraf pertany a zona de clima mediterrani litoral. Aquest clima es caracteritza pels estius secs i càlids, i els hiverns humits i temperats. És un clima suau, en el qual influeixen dos factors molt importants: el mar, que suavitza les temperatures, i les muntanyes del massís, que aïllen la zona de la influència de les temperatures més baixes i fredes de l’interior.

Malgrat això, entre els municipis de la comarca es pot fer una diferenciació entre els termes costaners (Sitges, Sant Pere de Ribes, Vilanova i la Geltrú i Cubelles) i els de l’interior (Olivella i Canyelles), a causa de la diferència d’altitud, que fa que els municipis d’interior tinguin temperatures més baixes, entre 2ºC i 3ºC menys, i una major pluviositat. El fet que els estius siguin secs, és característic d’aquest clima i és degut a la presència, en aquesta època de l’any, d’altres pressions subtropicals. Les pluges es concentren, normalment, en els mesos de primavera i de tardor. La mitjana anual a la comarca és de 533 l/m2, i els dies de pluja són aproximadament uns 70 a l’any. Aquestes pluges sovint són torrencials i ocasionalment provoquen torrentades. Encara que, com ja s’ha dit, els estius acostumen a ser secs, són característiques d’aquest clima les tempestes sobtades d’estiu, molt violentes i, a vegades, acompanyades de calamarsa i, fins i tot, pedra, llamps i trons. Una de les últimes es va produir el 10 d’agost de 2002, on van caure 17 l/m2, la majoria d’ells en forma de calamarsa i en pocs minuts, la qual cosa va provocar petites inundacions i danys generals en persianes i mobiliari urbà a Les Roquetes, que va ser un dels nuclis de població més afectats.

Els vents predominants a la zona són el migjorn o del Sud i el garbí o del Sud-oest, que són vents de mar, amb una important concentració d’humitat, encara que també bufen vents de terra com el mestral o del Nord-oest. Aquests vents eviten que s’acumulin substàncies contaminants a l’ambient.

II . UNA APROXIMACIÓ AL MAR

Les tres quartes parts de la superfície del nostre planeta estan cobertes d’aigua, per aquesta raó, li han adjudicat la denominació de “planeta blau”, una bola blava donant voltes entorn del Sol.

El volum de l’aigua del mar és de 1.322 milions de quilòmetres cúbics. Aquesta quantitat representa un percentatge del 97,2 % de l’aigua de la Terra. La profunditat mitjana és 4,8 Km i les màximes profunditats sobrepassen els 11 Km.

 LA MAR MEDITERRÀNIA

Perquè es tracta d’una mar amb personalitat pròpia, bressol d’una de les cultures més antigues i més riques i, orgullós de ser i sentir-me mediterrani i en homenatge a aquest mar, començo aquest humil estudi sobre la seva situació general i principalment a casa nostra, al Garraf.

 L’antic “Mare Nostrum” dels romans, és un mar pertanyent a l’Oceà Atlàntic i es troba situat entre Europa, al nord i l’oest; Àsia, a l’est; i Àfrica al sud. La seva superfície és de 2.505.000 Km2, té una longitud de 3.800 Km i una amplada molt variable, que assoleix el seu màxim a zona de la Mediterrània central (entre el fons de la mar Adriàtica i el golf de Sirte)  amb uns 1.500 Km. La seva profunditat màxima arriba fins als 5.121 m en la zona de la mar Jònica. És una mar continental gairebé tancada, ja que comunica amb els oceans i els altres mars per estrets molt congostos: la comunicació amb l’oceà Atlàntic, a l’oest, es fa per l’estret de Gibraltar (les antigues columnes de Hèrcules que marcaven la fi del món conegut a l’Edat Antiga), de només 14 Km d’amplada; a l’oest comunica amb la mar de Màrmara (i més enllà amb la mar Negra) per l’estret dels Dardanels (Turquia), d’uns 4 Km. De forma artificial també es comunica amb la mar Roja, al sud-est, pel canal de Suez (Egipte) d’uns 50 Km d’amplada.

Les costes molt retallades i les nombroses illes fan que siguin abundants les mars secundàries, especialment al voltant de les costes europees (Tirrena, Adriàtica, Jònica, Egea); també són freqüents les penínsules, algunes de gran dimensions, (Ibèrica, Itàlica, Balcànica, Anatòlica) i altres més petites (Ístria, Peloponès, Calcídica, Cirenaica, Tunísia).

Les illes nombroses per tot arreu, abunden sobretot a la part oriental (Xipre, 9.251 Km2; Creta, 8.259 Km2;  Eubea, 3.654 Km2; Lesbos, 1.630 Km2) i especialment a l’Egea i l’Adriàtica, mentre que a la part occidental són més escasses, però més grans (Sicília, 25.426 Km2; Sardenya, 23.813 Km2; Còrsega, 8.681 Km2; Mallorca, 3.411 Km2). La Mediterrània, tot i ser una mar interior, és molt profunda, amb uns 2.000 m de profunditat de mitjana, té un relleu accidentat i les principals fosses submarines es troben a part oriental (Jònica 5.121 m, la màxima profunditat anteriorment comentada). La plataforma continental és poc extensa, excepte en zones molt concretes (golfs de València, Lleó, Gabes i mar Adriàtica).

Pot dividir-se en dos conques: l’occidental i l’oriental, separades per la península italiana i l’illa de Sicília. La primera, que s’estén per l’oest fins a l’estret de Gibraltar, està constituïda pel mar Tirrè a l’est entre les illes de Còrsega i Sardenya, costes occidentals d’Itàlia i l’espai marí que s’estén a l’oest de les citades illes fins a les costes espanyoles, només interromput per l’arxipèlag balear. La població del països entre les dues conques és de 350 milions d’habitants, la màxima al llarg de la seva història, a la que s’ha de sumar més de 100 milions de turistes que visiten les costes cada any.

Pel fet d’estar envoltada de territoris amb escasses precipitacions, les aigües que rep, ja siguin del rius o per precipitació directa (es calculen en 38.000 m3/s) no són suficients, ni de molt, per compensar la intensa evaporació que pateix, equivalent a una capa d’aigua de 1,5 m de gruix. La compensació ha de procedir, doncs, de l’aportació d’aigües d’altres mars: de la mar Negra en petites quantitats, i en especial, de l’oceà Atlàntic a través de l’estret de Gibraltar. Una característica química de l’aigua mediterrània és la forta salinitat, lògica tenint en compte les migrades aportacions d’aigua dolça i la gran evaporació; mentre que a l’Atlàntic pot oscil·lar entre el 34% i el 36%, la mitjana de la Mediterrània és del 38%, amb màximes del 39,5% davant de les costes de Síria. Aquesta característica fa que siguin nombroses les salines a tot el litoral mediterrani.

La fauna d’aquesta mar és escassa a causa de les dolentes condicions naturals (té una plataforma continental molt reduïda i gairebé no es produeix barreja d’aigües de característiques diferents, la qual cosa provoca una pobresa d’elements nutritius), fet agreujat per la sobreexplotació humana del recursos pesquers.

Des del punt de vista climàtic, constitueix un important medi moderador que unifica, de forma sensible, els climes de les regions costaneres de latituds notablement diferents com poden ser, per exemple, les costes de Provença i Síria.

Les conseqüències del creixement demogràfic, la sobreexplotació dels seus recursos i l’expansió industrial dels molts estats riberencs, ha donat lloc a una creixent degradació al conjunt de la Regió Mediterrània. La contaminació d’aigua i aires procedents d’àrees industrials o ciutats abundantment populoses, els abocaments indiscriminats de productes tòxics, la sobreexplotació pesquera, la sistemàtica explotació de recursos i destrucció dels hàbitats naturals, la degradació dels àmbits genuïnament costaners, l’increment de la erosionabilitat amb conseqüent pèrdua de sol, la desforestació primer, i l’eliminació de la coberta vegetal arbustiva, després dels incendis... El problema més greu que té la Mediterrània, però, de cara al futur, és la hipòtesi, plantejada per nombroses organitzacions científiques i ecologistes, de la seva conversió en una mar morta a curt termini a causa de la forta contaminació de les seves aigües (considerablement a les costes europees) i de les dificultats d’aquestes per renovar-se. Avui resulta més evident que mai, que hem superat àmpliament la capacitat d’autodepuració d’aquesta mar. Capacitat que, de per si, és escassa.

En conjunt, el Mediterrani és un mar de costes molt articulades, rodejat de muntanyes i sembrat d’illes, característiques que el converteixen en una via de comunicació quasi obligada en les relacions entre els països riberencs. La població d’aquests, comprimida en reduïdes planes costaneres o en illes d’escassos recursos, es va veure obligada en nombroses ocasions a aventurar-se en empreses marítimes que van crear, a poc a poc, estretes relacions humanes entre els pobles de la Mediterrània, inclosos els més allunyats, el que va donar lloc a una certa unitat de civilització entre ells. La regió oriental fou l’escenari de les primeres cultures. F. Braudel s’interroga i, a la vegada es respon, sobre aquest món particular: ”Què és el Mediterrani? No un mar, sinó, una successió de mars. No un paisatge, sinó innombrables paisatges. No una civilització, sinó civilitzacions amuntegades unes sobre altres”.

III . PRINCIPALS PROBLEMES QUE AFECTEN AL MEDITERRANI

La concentració de poblacions (residents i no residents) i les activitats humanes entorn la conca mediterrània presenta considerables amenaces per als ecosistemes i recursos del litoral que afecten a quatre àrees principals:

- A l’estructura i funció dels ecosistemes naturals, com a conseqüència de la construcció i gestió d’instal·lacions per a les activitats humanes i el desenvolupament urbanístic que porten aparellat.

- A la qualitat i quantitat dels recursos naturals (boscos, sòls, aigua, bancs de pesca, platges, etc.), com a causa de l’augment de les concentracions de persones  i activitats que incrementen la demanda de l’ús i explotació dels mateixos i la posterior eliminació dels residus.

- A les zones costaneres, com a conseqüència del desenvolupament de diferents activitats humanes i de les instal·lacions corresponents, així com de la competència entre usuaris amb interessos contraposats.

- Als paisatges naturals i artificials, a causa del canvis en les activitats i de les dimensions de la urbanització i les instal·lacions corresponents.

En el futur, és probable que les zones costaneres hagin d’afrontar cada vegada majors pressions, especialment sobre els hàbitats i els recursos naturals (sòl, aigües continentals/marines i energia) i com a conseqüència de l’augment de la demanda d’infrastructures (ports comercials i esportius, transports, depuradores d’aigües residuals, etc.). Les principals forces del canvi són la urbanització, el turisme, l’agricultura, la pesca, el transport i la indústria.

LA URBANITZACIÓ

La població resident als estats banyats pel Mediterrani era de 246 milions d’habitants el 1960, 380 milions el 1990, i actualment supera els 450 milions. En funció de les diferents hipòtesis de desenvolupament amb les que treballa el “Pla Blau” calcula que aquesta xifra augmentarà a 520 o 570 milions l’any 2030 i s’ha de preveure que s’aproximi als 600 milions cap al 2050 i que arribi als 700 milions al final del segle XXI.

La densitat de població és major a les zones costaneres, en especial a prop de les grans ciutats.

La distribució de la població entre els països septentrionals i meridionals (nord i sud) ha canviat dràsticament: el 1950, els països de la mediterrània septentrional representaven dos terceres parts de la població total, mentre que, a hores d’ara, només arriba al 50%, que podria reduir-se a un terç, l’any 2025, i a una quarta part, el 2050.

En general, l’emigració cap als principals centres urbans de la conca ha sobrecarregat els mercats de treball, de l’habitatge i dels serveis públics connexos (aigua, carreteres, sanitat i transports).

TURISME

El mar Mediterrani és la principal destinació turística del món, representa el 30% de les arribades turístiques internacionals i un terç dels ingressos derivats d’aquest turisme. El turisme de platja és en gran mesura estacional i augmenta progressivament cada any. És probable que les pressions exercides sobre el litoral continuïn augmentant en el futur. Es calcula que els fluxos turístiques de la Mediterrània es duplicaran durant els pròxims vint anys, passant dels 135 milions d’arribades, el 1990, a 235-350 milions, el 2025. El turisme actualment contribueix de forma molt important al PIB (Producte Interior Brut) de molts països riberencs, i pot arribar com a terme mitjà a un 22% com a Xipre, o fins i tot un 24 % en el cas de Malta.

Les interaccions entre turisme i medi ambient a la regió mediterrània s’aprecien en els següents àmbits: ús incontrolat de la terra per a fi constructiu, consum desmesurat dels recursos hídrics, i una gran producció de contaminació i residus. El turisme de platja afecta greument les zones on es present mitjançant les  conseqüències esmentades anteriorment, però, en els últims anys, ha esdevingut un gran incentiu per a la protecció del paisatge i la millora de la qualitat del medi ambient (per exemple aigües de bany, platges...), tot i que també hi ha zones irrecuperables.

AGRICULTURA

Com a conseqüència de la morfologia específica de la conca mediterrània, les limitades planures costaneres suporten una intensa activitat agrària que, sovint, afecta a zones humides litorals com poden ser aiguamolls, llacunes litorals, albuferes...

El paper de l’agricultura en les alteracions del medi ambient ha anat, des de temps immemorables, transformant el paisatge a les necessitats dels cultius. Això ha provocat que unes regions suportin unes grans pressions de desenvolupament, com són principalment a l’estreta franja costanera vorejada per regions desèrtiques en la costa meridional.

Les principals pressions de l’agricultura són l’erosió del sòl i els excedents de nutrients derivats de l’excessiva aplicació de fertilitzants. Les grans conques fluvials estan sotmeses a fortes pressions agràries.

PESCA

La indústria pesquera del Mediterrani exerceix pressió sobre el medi ambient i sobre els recursos pesquers. El valor total dels desembarcaments continua essent elevat en comparació amb el seu relativament modest tonatge (sobre 1,3 milions de tones).

Les tècniques de pesca al Mediterrani han canviat relativament poc durant els últims anys. El nombre de vaixells de pesca va augmentar entre 1980 i 1992 amb una variació total del 19,8%. La tecnologia de la flota és molt alta als països industrialitzats de la Unió Europea i, s’ha passat de vaixells amb tripulació nombrosa, a vaixells millor equipats, com els grans arrossegadors i vaixells multiusos. La pesca “passiva”, conseqüència de la deriva de xarxes de pesca, ha augmentat en general, però el nombre d’arrossegadors s’ha mantingut estable des de 1982.

AQÜICULTURA

La producció aqüícola marina ha experimentat una gran expansió en alguns països mediterranis durant els últims decennis i ha augmentat de les 78.000 tones registrades en 1984 a 248.500 en 1996 (sense comptar amb l’aqüicultura d’aigua dolça).

El seu desenvolupament futur haurà de considerar-se en relació amb totes les altres activitats existents i previstes. L’acurada selecció de llocs on pot practicar-se l’aqüicultura, amb una definició precisa de la seva capacitat de càrrega ambiental, contribuirà a minimitzar les càrregues de nutrients a l’ecosistema i a reduir la realimentació negativa que podria, en últim terme, afectar al potencial productiu de les activitats piscícoles.

Com que l’aqüicultura marina intensiva és un sector relativament nou al Mediterrani i s’ocupa principalment del marisc i algunes espècies de peixos (principalment el lluç i la llobina), l’impacte de la seva petita producció (en comparació amb Àsia o Amèrica del Sud) continua essent força limitat i molt localitzat.

INDÚSTRIA

Les activitats industrials que tenen lloc per tota la conca mediterrània són molt diverses (des de la mineria fins als productes manufacturats) i existeixen alguns “punts negres” o focus de contaminació concentrats principalment al nord-est, pròxims a complexos d’indústria pesant i grans ports comercials. Els vessaments i emissions de contaminants industrials continuen essent una amenaça per al medi ambient, especialment a la zona dels punts negres. Les pressions que exerceix la indústria sobre la conca procedeix principalment dels sectors químic/petroquímic i metal·lúrgic. Altres sectors industrials, important a la regió litoral, són el tractament de residus i la regeneració de dissolvents, el tractament superficial dels metalls, el paper, les pintures, els plàstics, la impremta i les adoberies.

L’especialització de les exportacions de cada país ofereix una imatge força exacta de quina és l’activitat industrial més important i la que pot comportar els principals perills per al medi ambient. Poden distingir-se tres grups de països:

1 - Els països altament especialitzats en l’exportació d’un nombre limitat de productes i que importen la resta. Això és típic a països productors de petroli com Algèria, Síria, Egipte i Líbia.

2 - Un grup menys especialitzat que exporta mercaderies encara que es trobi en situació de desavantatge comparativa amb altres països. És el cas de Tunísia, el Marroc, Turquia, l’antiga Iugoslàvia, Xipre i Malta, que exporten productes de confecció, tèxtil i cuir. Cadascun d’ells té altres mercaderies específiques (productes químics, olis i lubricants a Tunísia; productes químics i fertilitzants al Marroc; fibres tèxtils, llana, cotó, paper i ciment a Turquia i l’antiga Iugoslàvia).

3 - Un grup molt diversificat i, per tant, molt menys especializat, és el que comprén els països de la Unió Europea, que representa també la major part de la indústria petroquímica en la conca mediterrània.

Els impactes de l’activitat industrial sobre les zones costaneres poden ser directes o indirectes. Els impactes directes, que són conseqüència dels vessaments industrials, provoquen problemes de contaminació al punt de generació (grans ports comercials, complexos d’indústria pesant) que contribueixen a la creació de “punts negres”. Els impactes indirectes estan relacionats amb la ubicació de les indústries, que com a últim terme, donen lloc a la concentració d’activitats i al desenvolupament urbanístic en la costa. La indústria és també un important focus de contaminació atmosfèrica, de la qual encara no es té informació sobre els seus impactes al medi ambient del litoral.

TRANSPORT MARÍTIM

Les principals vies d’accés al mar Mediterrani són tres: l’estret de Gibraltar, el canal de Suez i el pas que formen conjuntament l’estret dels Dardanels, el mar de Màrmara i l’estret d’Istanbul.

L’eix principal (90% del tràfic total del petroli) és el d’est a oest (Egipte-Gibraltar, que passa entre Sicília i Malta, vorejant les costes de Tunísia, Algèria i el Marroc.

Cada any es produeixen al Mediterrani uns 60 accidents marítims per terme mitjà, 15 dels quals provoquen vessaments del petroli i productes químics. Les zones més propenses als accidents, pel seu intens trànsit marítim, són els estrets de Gibraltar i Messina, el canal de Sicília i els accessos a l’estret dels Dardanels, així com alguns ports i els seus accessos, en particular Tarragona, Gènova, Liborno, Civitavecchia, Venècia, Trieste, el Pireu, Limassol/Larnaka, Beirut i Alexandria. La distribució geogràfica dels focus de contaminació està relacionada amb la densitat del trànsit marítim que circula per les diverses rutes mediterrànies.

IV . ESTAT DEL MEDITERRANI I IMPACTES DEL PROBLEMES

EUTROFITZACIÓ

L’eutrofització es produeix quan grans quantitats de matèria orgànica arriben a uns dipòsits d’aigua de dimensions reduïdes, com ara un llac, encara que també pot donar-se a nivells superiors, com és, en aquest cas, al mar Mediterrani. La descomposició microbiana de la matèria orgànica consumeix oxigen i allibera nitrats i fosfats. Aquestes substàncies són vitals per a les plantes, de manera que les algues es reprodueixen de forma explosiva en les aigües pròximes a la superfície. Convé no oblidar que els fertilitzants estan formats majoritàriament per nitrats i fosfats. Quan fa fred, les algues es moren i cauen al fons, on es descomponen i alliberen nutrients que seran aprofitats en l’estació càlida posterior.

Les proliferacions d’algues, la reducció de la diversitat de les espècies marines i l’esgotament de l’oxigen, així com possibles riscos per a la salut humana, relacionats amb el consum d’aliments marins contaminants per gèrmens patògens o algues tòxiques, són alguns problemes associats a l’eutrofització.

Les nostres platges es veuen afectades, cada vegada més, per l’arribada de gran quantitat d’algues mortes que s’han de netejar perquè als banyistes no els hi facin nosa.

CONTAMINACIÓ MICROBIOLÒGICA

La contaminació microbiològica està relacionada amb les aigües residuals urbanes. Els gèrmens patógens i altres microorganismes accedeixin al medi ambient marí principalment pels basaments d’aigües residuals municipals.

La contaminació microbiològica del Mediterrani és, principalment, conseqüència directa de la descàrrega de vessaments del clavegueram, sense tractar o parcialment tractats, a la zona litoral immediata. La contaminació microbiològica i els seus efectes s’ha anat mitigant al llarg de la costa mediterrània de la Unió Europea gràcies a la instal·lació de plantes de tractament d’aigües residuals urbanes. En altres llocs, però, el problema continua essent tant greu com abans.

ÙS DEL SÒL I EROSIÓ DEL LITORAL

No existeix informació sobre zones costaneres i la seva utilització a escala de conca. La competència per l’ús del sòl al llarg del litoral procedeix dels sectors turístics, agropequaris, pesquer i aqüícola, del transport, de l’energia i de les infrastructures industrials, a part de les concentracions de població a les ciutats. Tot això provoca l’acceleració de la modificació de la morfologia del sistema litoral.

METALLS PESANTS

Es creu que al mar Mediterrani els metalls pesants procedeixen principalment de processos naturals, mentre que es considera que els vessaments de les indústries químiques, del clavegueram i del sector agropeqüari, tenen un efecte limitat al temps i a l’espai. Resulta difícil, però, quantificar la importància  relativa dels diversos focus com a conseqüència de la limitada informació disponible.

CONTAMINACIÓ CAUSADA PEL PETROLI

Un front molt important de contaminació marina són els abocaments de petroli. Cada any s’aboquen uns 3.000 milions de tones de petroli entre tots els mars i oceans, de les quals només el 12% provenen d’accidents de petroliers; la resta prové del rentat de tancs i vaixells, així com d’abocaments de refineries i altres indústries.

Els vessaments de petroli poden produir-se en qualsevol moment i en qualsevol lloc del Mediterrani, com desgraciadament, ha passat a l’Atlàntic i al Cantàbric a causa de l’enfonsament del petrolier Prestige.

CONTAMINACIÓ RADIOACTIVA

La contaminació radioactiva sembla no ser un problema al Mediterrani. El principal focus de radionuclis atropògens és el residu radioactiu de les proves realitzades, al passat, amb armes nuclears i de l’accident de Txernòbil.

Les instal·lacions nuclears de la conca mediterrània estan situades principalment al costat de rius i els seus vessaments estan subjectes a processos geoquímics fluvials que retarden considerablement la seva sortida al mar. L’aport d’aquestes instal·lacions al mar és baix i es limita a zones restringides i sotmeses a vigilància per les autoritats nacionals.

CANVI CLIMÀTIC

Una avaluació basada en casos pràctics dels possibles efectes dels canvis climàtics a la regió mediterrània, destaca alguns canvis com: la sequera, les inundacions, canvis en els processos d’erosió del sol i desertització, tempestes, erosió del litoral, temperatura de l’aigua del mar i corrents de salinitat juntament amb l’elevació del nivell del mar i reducció de biodiversitat.

CANVIS EN LA BIODIVERSITAT DELS ECOSISTEMES

L’ecosistema marí mediterrani té una gran diversitat. Com a tal, és altament vulnerable a les alteracions del medi ambient i s’ha de preveure que l’impacte de les pressions sigui més important. Com alteracions del medi ambient marí i del litoral es poden citar la contaminació, la sobreexplotació dels recursos marins, l’erosió dels hàbitats, el canvi climàtic (per exemple com a conseqüència de l’efecte hivernacle), la introducció d’espècies no autòctones i altres activitats humanes causants de la degradació del medi ambient.

V . SITUACIÓ ACTUAL DEL MEDITERRANI

La presència al litoral de “punts negres” de contaminació, ubicats normalment en badies i golfs que constitueixen recintes semitancats propers a ports importants, grans ciutats i àrees industrials són probablement el principal i més greu problema d’aquest mar. Les aigües de mar obert es troben classificades entre les més pobres en nutrients del món; contràriament, els ecosistemes marins semblen funcionar bé i el Mediterrani es caracteritza per una elevada quantitat d’espècies. Amb tot, les peculiaritats naturals (per exemple, les pautes de circulació i moviment de les aigües) determinen la seva situació i, juntament amb les pressions exercides per les activitats antropogèniques desenvolupades al litoral, donen lloc a la creació de “punts negres” que repercuteixen negativament al medi ambient local i poden ser persistents.

Les activitats desenvolupades en terra ferma (urbanització, indústria i agricultura) constitueixen la principal font de contaminació del nostre mar. En el cas de la contaminació urbana i industrial, el problema principal és el ràpid creixement de la població al llarg de les costes meridionals del Mediterrani. La pressió exercida pel turisme, és un dels problemes que s’ha d’adoptar amb eficàcia per tal d’evitar que continuï la degradació del medi marí i del litoral.

VI . PLATGES DEL GARRAF

PLATJA

La platja és una rampa de sorra, de grava o de còdols desenvolupada al nivell de la ribera (platja litoral) i fins a les profunditats on les marejades poden causar modificacions (platja submarina). És una àrea estreta que s’estén al llarg de la costa o de la riba d’un llac o un mar interior, on s’ha acumulat material solt i no consolidat, especialment còdols i sorra, sobretot a la zona situada entre les marques de baixamar i el punt més alt assolit per les ones de tempesta. Aquests sediments solts, que s’originen en l’erosió de les zones de penya-segats i promontoris adjacents o bé per l’erosió del material procedent del sòl marí, estan sostinguts per plataformes d’erosió litoral que queden al descobert durant les baixamars profundes (aquest no és el cas de cap platja del Garraf).

La majoria de les platges tenen un pendent suau amb perfils còncaus al llarg dels quals s’estenen els trets específics en un ordre regular. La vora de la platja orientada cap a terra està marcada per dunes de sorra. Aquestes es formen en el límit de l’acció de les onades en cada marea alta. Quan l’altura màxima de les marees minva durant el cicle mensual des d’una marea viva a una marea morta, a la platja s’originen una sèrie d’aquestes formacions; es tracta de trets efímers que tornaran a ser destruïts quan pugi l’altura de la marea següent. Al Garraf aquestes formacions són de mida petita, ja que les marees en aquesta zona del Mediterrani es troben entre els 30 - 35 cm, com a màxim, de pujada del nivell del mar a la marea alta.

VILANOVA I LA GELTRÚ

La capital del Garraf té uns 3,5 Km de platja repartits entre les platges que s’anomenen platja del Prat de Vilanova, platja Llarga, de Sant Gervasi, platja de Ribes Roges i platja de Sant Cristòfol. L’amplada d’aquestes platges és d’uns 100 metres, excepte les del Prat de Vilanova i Sant Gervasi que només tenen uns 25 metres. Disposen de serveis com dutxes, rentapeus, Creu Roja, xiringuito-bar, WC, etc., i altres equipaments per la pràctica d’activitats relacionades amb l’aigua: patins, motos d’aigua, vela o esports com el voleibol.

SITGES

L’extensió de les platges del municipi de Sitges és d’aproximadament la mateixa llargària que les de Vilanova i la Geltrú, 3,5 Km, si sumem totes les platges i petites cales que pertanyen a aquest municipi i que es coneixen amb els noms de les Anguines, Terramar, de la Barra, de la Riera Xica, de l’Estanyol, de la Bassa rodona, de la Ribera, de la Fragata, de Sant Sebastià, d’Aiguadolç, Cala de Vallcarca, Cala Morisca, platja del Garraf, platja de Ginesta.

Des de ben antic, al municipi de Sitges, estiuejaven les famílies benestants de Barcelona i per tant, el turisme ha sigut un factor econòmic important, i les platges de Sitges gaudeixen dels serveis adients com tendalls, hamaques, patins, WC, Creu Roja, etc.

CUBELLES

És el tercer municipi del Garraf situat al litoral i els seus més de tres quilòmetres de platges es reparteixen entre la Mota de Sant Pere, la més llarga amb 2.800 m. la platja Llarga de Cubelles i la de Cubelles. Que també estan equipades amb diferents serveis de dutxes, rentapeus, bar...

VII . CARACTERÍSTIQUES FÍSIQUES I QUÍMIQUES DE LA COSTA AL GARRAF

TEMPERATURA

Les temperatures superficials (segons dades de l’Institut de Ciències del Mar) varien des dels 13ºC de desembre fins als 26ºC d’agost, tot i que són temperatures d’un any en concret. Aquestes dades han estat preses aproximadament a 10-12 milles de la costa, davant de Vilanova i la Geltrú. Per sota dels 200 m de profunditat, la temperatura es manté constant al voltant de 12,5ºC a 13ºC tot l’any.

En profunditat, la disminució de la temperatura no es dóna de forma constant; hi ha una zona on es produeix un canvi brusc que es coneix com a termoclima, que varia segons les estacions.

SALINITAT

La salitat o concentració de sals dissoltes a l’aigua del mar, oscil·la entre 37,2 per mil i 38 per mil, segons dades preses a 12-13 milles de la costa, davant de Vilanova i la Geltrú. Aquest percentatge augmenta segons la profunditat. La sal més abundant és el clorur sòdic NaCl, la típica sal de cuina. Conté també carbonats, nitrats i altres. En altres llocs del Mediterrani, les salines, obtenció de la sal per mitjans de l’evaporació de l’aigua del mar, han estat una indústria important, no així a la comarca del Garraf.

SUBSTRACTE GEOLÒGIC

La importància geològica del mar, com a modelador del paisatge, ve de la força dels seus moviments i de l’ímpetu dels seus batecs. Les grans onades de tempesta, que arrosseguen materials sòlids, esclaten sobre les roques litorals i perfilen el brau paisatge de les costes del Garraf.

GEOLOGIA I PLATGES

Després del plegament alpí que aixecà la gran massa calcària a l’era terciària, varen començar a intervenir els fenòmens que, durant l’era quaternària i fins al moment present, han donat forma definitiva al massís. Hem de tenir en compte, també, les variacions del nivell del mar en el períodes glacials i interglacials. Actualment estem en un període interglacial, de forma que el nivell de l’aigua és elevat i a partir d’aquest punt, s’ha d’entendre l’evolució paisatgística, ja que desapareixen les platges anteriors i comença de nou el procés erosiu.

En l’estadi inicial, es forma un petit penya-segat per l’acció mecànica de les onades. Més tard, la costa es va trencant i els materials disgregats són arrossegats mar endins, car l’energia de les ones és excessiva i no permet que la sorra i la grava formin platja. En el següent estadi, l’erosió ha produït les formacions típiques de la costa brava, com arcs, esculls, coves, foradades, esquerdes i una plataforma d’abrasió. Per fi, en l’últim estadi, es deurien formar les platges i la roca va deixar de ser activament soscavada. Les costes del massís del Garraf, en el principi del segon estadi, hi ha plataforma d’abrasió, foradades, esquerdes i coves; encara que aquestes estan afavorides per la circulació hidrica subterrània. La resta de part de costa del Garraf que pertany a costa baixa, excepte la zona dels Colls (entre Sitges i Vilanova i la Geltrú) on es troba en un procés semblant al de la costa del massís. Si aquell es trobava al principi del segon estadi, els Colls es troben totalment en aquest estadi, amb plataforma d’abrasió, coves, esquerdes i foradades més pronunciades i dues cales, una d’elles bastant ben formada i considerable, anomenada platja de l’Home mort. Passat Vilanova, a la zona del turó de Sant Gervasi i Racó de Santa Llúcia, també es repeteix un fenomen semblant al del massís, mentre dura la costa alta, és a dir, es troba al principi del segon estadi.

La costa baixa, a Sitges, des de la platja d’Aiguadolç fins a la platja de l’Atlántida; a Vilanova des de la platja del Far o Sant Cristòfol fins a la platja de Santa Llúcia; i a Cubelles des del Prat de Vilanova (abans Ibersol) fins a la Mota de Sant Pere.

Té gran importància l’erosió per escorrentia que forma les rieres que, en arribar al mar, baixen la línia de la costa i permeten la constitució de petites platges i cales. La riera de Ribes i el riu Llobregat, que voregen el massís, han contribuït a la formació de les platges de Sitges i Castelldefels. A mesura que les platges es van fer més extenses, les ones van construint cordons litorals de sorra a un centenar de metres de la línia de la costa, com hi havia a la platja de Covafumada abans de fer el pont de les Botigues de Sitges.

La costa del Garraf està formada bàsicament per calcària. Aquesta roca es troba sovint esquerdada, a causa de l’erosió marina i dels elements atmosfèrics, i l’aigua que penetra per aquestes esquerdes la va dissolent lentament i dóna lloc a un seguit de cavitats per on sovint circulen corrents d’aigua dolça. Quan aquests corrents surten a l’exterior s’originen surgències o fonts. A la zona de la costa, hi ha diverses surgències submarines; entre el poble de Garraf i Sitges n’hi ha 14. La més important és la Falconera, que dóna origen a un riu submarí, que arriba a circular a uns 40 m per sota del nivell del mar.

CONSTRUCCIONS D’OBRA VIVA SOBRE EL LITORAL

L’acció de l’ésser humà provoca impactes en construir esculleres, ports, espigons, etc., que tallen el curs del “riu de sorra”, que corre més o menys paral·lel a la costa. Això provoca la sedimentació de la sorra en llocs no desitjables i, alhora, impedeix que aquesta arribi a la platja, la qual cosa talla la dinàmica erosió-sedimentació en perjudici de la sedimentació. L’arribada d’un temporal provocarà erosió, però la sorra ja no tornarà a la platja perquè haurà quedat retinguda en algun moll o en alguna escullera.

L’impacte d’aquestes construccions a la costa provoca la pèrdua de la platja. A més d’aquesta pèrdua, part de la sorra que queda retinguda en un port dificulta el trànsit marítim d’embarcacions.

Al Garraf, moltes platges es troben actualment afectades per aquest tipus de construccions, però de totes, les dues més afectades són la vilanovina platja de Sant Cristòfol o del Far i la sitgetana platja d’Aiguadolç. Aquestes dues platges estan situades justament després del respectiu port de cada ciutat, si ho mirem de sud a nord. Un fet que les condemna a rebre una aportació de sorra molt menor del que haurien de rebre de forma natural, doncs, la sorra és obstaculitzada pels molls del port on s’acumula i, esdevé un problema que sovint s’ha de pal·liar traient-la amb maquinària per tal que la sorra acumulada al port no impedeixi el pas als vaixells.

REGENERACIÓ DE LES PLATGES

La mal anomenada regeneració de les platges (perquè no sempre la finalitat és la de recuperar antigues platges buidades pels corrents i els temporals) produeix efectes ecològics notables.

Hi ha una sèrie d’efectes directes, tant a la zona d’on s’extreu la sorra, com a l’àrea on aquesta s’incorpora artificialment.

Altres conseqüències són el cost econòmic d’aquesta regeneració, que, moltes vegades, el mar se’n duu la sorra a la primera llevantada o el primer temporal de tardor, i de vegades, a ple estiu. Però, abans, aquestes sorres s’han enfangat, desprenen  olors nauseabundes i afavoreixen el creixement d’algues llefiscoses i antiestètiques, que proliferen gràcies a l’abundància temporal de nodriments.

Serà bo recordar que les raons per les quals les platges perden sorra al litoral del Garraf i al català en general, estan relacionades amb impactes generalment allunyats de la costa, però que els estralls que suposa extreure sorra i remoure sediments d’uns fons marins, normalment rics en fauna i flora es localitzen al litoral i afecten tant les comunitats com l’economia dels sectors productius.

Al Garraf, sovint s’han regenerat les platges dels nuclis urbans, és a dir, totes les de Sitges i Vilanova i la Geltrú i els resultats, no són gens notables, ja que, a més de perjudicar els herbaris de Posidonia, no han aconseguit molt més, perquè la sorra acaba desapareixent i any rera any, s’ha de tornar a regenerar.

ALTRES MESURES

La construcció d’espigons, perpendiculars a la costa, per intentar retenir la sorra de les platges, s’ha mostrat com a una mesura insuficient, doncs, si bé disminueix la força de l’onatge en èpoques de temporal, a la vegada dificulta l’arribada de nova sorra a través del riu de sorra o deriva litoral.

VIII . FAUNA DEL LITORAL

A la zona costanera es poden trobar amfibis, com la granota de punts; rèptils com la serp blanca, la serp verda o la sargantana, i aus com la gavina, en les seves variants: vulgar o riallera, gavina argentada i gavina cendrosa.

A les platges de Vilanova i la Geltrú es poden observar colònies de gavines. A l’estiu, és més fàcil de veure-les a dins del mar, allunyades de la costa, però als mesos de tardor i hivern (novembre-desembre-gener-febrer), es poden observar i, fins i tot fotografiar, la presència constant de gavines a peu de platja, tant a la de Sant Cristòfol, sobretot a la desembocadura del torrent de la Pastera que arriba junt amb el de Santa Magdalena, com a la platja de Ribes Roges, on es pot contemplar una àmplia colònia de gavines vulgar o riallera i també, la gavina cendrosa a la desembocadura del torrent de Sant Joan. Aquests torrents només aporten aigua al mar en cas d’aiguats, sobretot quan hi ha tempesta, i a la vegada quan hi ha temporal, el mar penetra i forma unes petites llacunes on les aus troben menjar. 

FAUNA DELS PENYA-SEGATS

On l’aigua inunda la roca o les incipients onades fan que les roques estiguin permanentment mullades i amb vegetació d’algues i alguns líquens a la part superior, hi ha colònies d’animals sobretot mol·luscs, com el musclo, el cargolí negre, la pegellida i crustacis com la gla de mar i el cranc de roca.

PEIXOS CARACTERÍSTICS DEL LITORAL DEL GARRAF

La façana marítima del Garraf ha estat secularment humanitzada i és pràcticament impossible d’imaginar sense aquesta intervenció humana. Els peixos del litoral del Garraf els podem trobar al mercat, car l’activitat pesquera és arrelada a casa nostra des de temps pretèrits.

Algunes de les espècies que poden trobar són: el besuc, la boga, el bonítol, la bròtola, el congre, la cinta, el llenguado, la llisa, el llobarro, el lluç, el moll de roca, el rap, el sard, la sardina, el seitó, el verat, el calamar, el pop roquer, la sèpia, el cranc, l’escamarlà, la galera, la gamba roja...

IX . LA PESCA

Les arts de pesca han estat sempre les que han aportat, amb més regularitat, recursos econòmics a les poblacions costaneres del Garraf. S’ha trobat constants fets, en 1357, que parlen d’un litigi entre el bisbe de Barcelona i els pescadors de Vilanova, als quals es volia impedir que sortissin a la mar els dies de festa de guardar. La pesca ha estat rica i variada des de sempre: sardina seitó, sorell, lluç, serrà, mòllera, boga, congre, sèpia, llagosta i molts altres, són esmentats com a varietats de captura quan comencen a recollir-se dades al segle XIX.

A l’actualitat, les captures continuen sent importants, però s’ha fet evident la necessitat de treballar per a la conservació de les espècies i assegurar-ne la continuïtat. En aquest aspecte, els pescadors de Vilanova ja han pres la iniciativa de reduir l’horari de pesca a 9 hores enlloc de les 12 hores permeses, i insisteixen perquè el sector adopti aquesta mesura, però són conscients que es tracta d’accions voluntàries i el que cal és una regulació que sigui fruit d’estudi i planificació.

ALGUNES ARTS DE PESCA UTILITZADES A LA COMARCA

Arrossegament o “quillats”, embarcacions d’ uns 16 metres o més i tripulació de 4-6 persones.

Arrossegament o “arrastrillo”, és de 8-12 m amb tripulació de 2-3 persones. Una xarxa en forma de bossa que és arrossegada pel fons del mar gràcies a la força d’un vaixell potent. Dins la xarxa van quedant els peixos i també d’altres espècies d’animals no comestibles i part de la flora del fons marí. Aquesta tècnica és molt destructiva i s’hauria d’evitar.

Pesca del pop, amb “catufos” o ceràmiques perquè els pops s’instal·lin. Són embarcacions petites.

Pesca amb nansa, per a la pesca de sèpia, es converteix en un complement de les embarcacions de pesca de cloïsses. Pesca costanera que situa, a suficient fondària, un parany en forma de gàbia feta amb vímet o jonc (la nansa) amb un forat d’entrada per on és molt difícil de sortir.

Pesca d’encerclament, per el peix blau. Es porta a terme de nit, amb focus de llum i embarcacions grans de més de 16 m i tripulacions entre 8-15 persones.

X . LES CONDICIONS DEL MEDI

Les característiques pròpies del territori geogràfic fan que sigui un medi fràgil, així, el seu sistema litoral no n’és una excepció, sobretot, a l’afegir-hi el sistema marí mediterrani on s’hi ajunten gran quantitat de factors que li dificulten la vida com els constants abocaments d’hidrocarburs, plom, mercuri, pesticides i fertilitzants que li arriben per mitjà de les aigües fluvials, amb residus industrials i domèstics que contenen pràcticament la totalitat dels elements nocius que poden derivar de l’activitat humana, o també, els accidents de vaixells petroliers, etc. Un altre factor a afegir és l’excessiva extracció dels seus recursos i l’ús inadequat d’aparells i sistemes, etc.

Amb les mesures començades a prendre a partir de 1972 amb el “Pla d’acció per al Mediterrani” i els programes que se’n deriven, encara es veu una insuficiència, sense la col·laboració convençuda de tots els que poden influir en la degradació del mar. Des de cada punt concret de la Mediterrània, cal prendre responsabilitats i des de la nostra comarca caldrà abocar tots els esforços necessaris per complir les responsabilitats que ens pertoquen i col·laborar en fer-les complir als altres.

XI . CONCLUSIÓ

Desprès d’haver realitzat aquest estudi, amb el qual he après moltes coses interessants, desconegudes per a mi fins al moment, i encara que al final se m’ha fet una mica llarg redactar-lo, però m’he trobat a gust, puc arribar a la conclusió que, com diu el professor conegut i respectat mundialment, Ramon Margalef: ”La Mediterrània no és morta, encara que s’han de prendre i fer complir les mesures establertes immediatament per tal d’evitar una degradació irrecuperable... no està tan malament com se’ns ha dit. Però la major part del seu litoral, i subratllo la paraula litoral, es troba degradada, els seus recursos sobreexplotats i la seva biodiversitat reduïda i, massa sovint, sense possibilitat de recuperació”.

Seguint aquesta part d’un paràgraf introductori d’un article del mestre d’ecòlegs marins, les platges del Garraf tenen molt en comú amb la major part del litoral del  mare nostrum. Amb els coneixements adquirits durant la realització d’aquest treball de recerca i les meves observacions realitzades, vull fer una conclusió crítica, ja que, les platges garrafenques, una vegada han perdut el seu aspecte primitiu quan hi havia dunes vives, quan formaven zones d’aiguamolls per la desembocadura de diferents rieres i torrents, i per l’entrada del mar en temporals que formaven petites albuferes riques en fauna i flora etc., han esdevingut unes platges que ha de suportar una gran pressió humana, sobretot, a l’estiu, que les ha perjudicat i perjudica en forma de desaparició quasi total de la flora de la sorra i les dunes, apareixent aquesta, només als penya-segats. Han  de suportar la construcció d’obres al litoral sense cap tipus de mirament que les perjudica, provocant una disminució de l’aportació de sorra que és solucionat amb la inútil i costosa regeneració de les platges. Han de patir la contaminació, ja sigui embrutant les platges per les persones (molts plàstics procedents d’aquest tipus de contaminació esdevenen una trampa mortal per a molts éssers vius de la platja) o por abocaments d’aigües residuals urbanes que, fins fa poc, no eren depurades, i en alguns casos, encara no ho són degudament, o l’arrossegament de residus urbans que les rieres fan durant les avingudes d’aigua en dies de tempesta. També per acabar-ho d’adobar, la costa ha patit, els últims 30 anys, una sobreexplotació pesquera que es reflecteix en l’escassetat de fauna a les platges.

Finalment, vull dir que, des del punt de vista geològic, biològic i químic (principalment contaminació), les nostres platges es troben greument afectades, per tant s’ha de comprovar els problemes de les platges i intentar solucionar-los per part de les administracions abans no sigui massa tard.  

Antonio Lozano Carrascosa.   

PER ENCÀRREC DE L'ASSOCIACIÓ DE FESTES POPULARS DE LES ROQUETES :  Gener de 2005